domingo, 20 de febrero de 2011

Sempre he escoltat refrans, però mai s'havia vist d'aquesta forma.

Com cada any, hi ha un dia al calendari on el teu cos es fa un any més vell, guanya un any més d'experiència, quedem amb els amics i recordem totes les coses passades durant el passat any, ens prenem alguns refrescos/cerveses per a celebra-ho, si estic parlant del dia del teu aniversari, un dia que el tens marcat al calendari i no vols que arribe, ja que fas un pas endavant en la teua vida, en eixa vida que t'agradaria quedar-te tota l'eternitat disfrutant i pasant-ho be.

Però per desgracia, aquest any el dia 6 de febrer del 2011, no ha sigut el millor aniversari de la meua vida, tot començà normal, alli en Madrid on cursava la beca SICUE-SENECA, en la Universirar Rey Juan Carlos de Mòstoles. Jo en casa em despertava tart, ja que era diumenge, i vaig disdijunar, obrir el ordinador, i vaig vore com feia fruit la tecnologia d'ara anomedada internet, i la red social on tots ens felicitem, en el meu cas el TUENTI i el MSN, vaig respondre a tothom sense exepció mostrant la meua gratitut. Pasavane les hores i vaig rebre la telefonada de ma mare, una mare contenta i feliç de vore al seu fill que es feia gran i preguntant quin era aquell regal que volia per al seu aniversari, podia demanar el que volia, i tenia tota la setmana per pensar-ho. Jo agraït amb ella li vaig donar les gràcies, i ens vam despedir amb un t'estime i un gran bes telefonoic. Arribant la nit vaig ser sorprés de nou per els meus amics de Madrid, els quals havien vingut al pis a celebrar el aniversari en algun bar de tapes per fer la gràcia i pasar el temps. Jo i el meu company de pis acceptarem sense cap dubte, i alli anarem a un pub de Mòstoles, on es verem una cervesa i vam menjar un tapa de braves incluida al preu. Alli començarem a xarrar fins que arribaria el altre conductor. Altre company que estava fent feina i que tambe volia apuntar-se. Passaren uns minuts i ja quan marxavem va vindre, i vam decidir anar al BURGUER KING, un burguer on la beguda (refrescos) era com el foster, pagues la primera i n'he pots beure tota la que vuigues.

Qui diria que d'aquesta decisió.... anava a succeir un accident. I així fou, sense cap broma i jo contant-ho encara em pose nerviós. Però anant direcció a Alcorcón amb el cotxe, jo darrere amb el cinturó posat i al seient del mig, no em vaig donar ni compte quan de repent vam sufrir un imprevist i amb una volantada de maniobra ens vam anar contra el mur d'un col·legi privat. Els airbags votaren la trompada fou port i els cinturons van fer la seua funció ens resguardaren de l'impacte però ens van tallar la respiració durant uns segons. Alli jo dintre del cotxe intentat respirar, cosa que no podia, però sense posar-me nerviós, vaig a estirar el braç vaig traurem el cinturó i vaig anar cap a la porta i vaig surtir del vehicle, mentre surtia vaig intentar respirar i continuí caminant intentant-ho però podia però no amb suficient capacitat i em notava fatigat  i cansat de tal forma que vaig recordar que quan no podies respirar el millor era posar-te en posicio fetal, (tumbat de costat i amb les cames mig arrecollides.) i això vaig fer, aní a la vorera i vaig posar-me en posició fetal. Allí esperarem a que vinguera la ambulància, aquesta arriba en poc menys de 10 minuts.

Una vegada atés i posat a l'ambulància ens dugueren al hospital als dos amics i jo, ens feren unes plaques per comprovar que tot estava correcte i que no haviem sufrit ninguna fisura o fractura. Per sort, i a pesar de que el cotxe es siniestre total, nosaltres isquerem sense cap trencament ni fisura d'osos, sols un bon susto al cos i una alegria de que tot haguera pasat sense cap consecuencia mortal.

Això fou el meu aniversari, però tot no va acabar així encara quedava el millor, i era que al dia següent a casa, em va cridar l'hospital i em va dir que tenia que fer-me de nou proves, perquè m'havien vist una "taqueta al pulmó". Qui anava a dir que després de les proves, del escanner, una analitica i finalment una fibrobroncoscopia, m'hagueren de dir, que tenia un Tumor al bronquio principal dret, i que me l'han de traure si o si. Aquí tot va acabar, l'alegria de que el accident va surtir be, va convertir-se amb nervis de per què tinc jo això dintre de mi, per què m'ha de tocar a mi dur-ho damunt. Per què??

No sabrem mai el per què, però el que si que se, es que gràcies a la força de voluntat i amb tota la vostra ajuda d'anims. Podré superar tot aquesta operació i podré continuar vivint i lluitant.

Ah!... i a tot açò cal recordar el refrà no? "No hay mal que por bien no venga". Tota la raò.

Una abraçada!
Jordi.

3 comentarios:

  1. Jordi, Jordiet, mini, taponet, 120... bé ja sas que m'encanta fer conyes sempre jeje. Molts ànims tio que això ho tens fet i superat, en no res ja voras tio com estas altra volta a tope! Qualsevol cosa que necessites ja sas on estic tio!

    Una Abraçada!

    Vivó.

    ResponderEliminar
  2. Iepa, benvingut al món dels ciberdiaris personals...

    T'afig corrent a la meua llista de blogs preferits...

    besets,
    Rosella

    ResponderEliminar