domingo, 15 de abril de 2012

Per tu ho donaria tot.

Anys en aquesta vida, m'han fet madurar, m'han fet pensar, m'han fet fer-me com a un home, encara que em queda molt fer descobrir i molt per comprendre, ja que en ningun moment serem tots perfectes, sempre busquem algú que junt al teu costat es puga pareixer al màxim eixa perfecció.

Fara uns mesos vaig trobar en tu algo que em completementava, algo que necessitava la meua vida. En esta vida els dos hem pasats per situacións així on pensavem que en els anteriors amors ho teniem tot complet, i que seria el definitiu. Però no va ser així. 

Entre tu i jo hem pasat moments del record, inolvidables, hem fet un viatge junts, un màgnific viatge inclús en la nostra inexperiència com a viatgers i com a dominadors del idioma.... Tots els moments al teu costat no els pense oblidar, perquè els vuic recordar tots per a poder millorar-los cada dia.

Vuic pasar en tu molts mes dies, molts mes setmanes, molts mes mesos, i inclus anys, no sols perquè ara t'estime i m'encantes, sinó perquè cada dia vuic demostrar-te a tu i a mi mateixa que amb tu el meu cor està ple, la meua felicitat va volant per el nóvols. Se que amb tu no es ni paregut en els anteriors vegades que he pasat per açò, ara tinc més cap, soc mes major, tinc algo més d'expriència, i vuic gaudir de totes aquestes nous adquisicions per a millorar la nostra relació.

Mentre els dos estiguem be, disfrutant del que fem, gaudint junts, res que mes que la propia existencia ens impedirà estar junts amor.

Vuic que cada dia amb tu siga genial. Mirar-nos el rostre i vore que el que vem es el que desitgem. I ser així feliços. 

T'estime molt princesa, amb tu em sent perfecte, i vuic seguir així sempre.

martes, 21 de febrero de 2012

Un somni fet realitat


Dia 1.-  PREPARACIO D’UNA PROTESTA…..

Hui, després de tants mesos de repreció, d’indignació, de dies que no acabaven mai, s’hem reunit una colla de gent i hem començat a decidir que podriem fer per solucionar tots aquestos conflictes.

Una clase sols per a nosaltres, plena de gom a gom, no sols estudiants, sinó també professors, i pares, inclus gent que no te fills a la universitat i tampoc parents al profesorat. Tots han vingut amb una decisió firme. SOLUCIONAR EL PROBLEMA.

Quedem tots callats quan una persona parla, tots admirant les seues visions, les seues intervensions, una darrere altra la gent assistent a l’assamble parla i debateix, tot amb un ordre i un control pausat, amb calma, les veus que s’escolten plenes d’emocions, alguns d’ells amb llàgrimes als ulls d’explicar els horrors que estan pasant o dels que encara poden arribar. Tots amb la mateixa mirada de llastima i amb un poc de ràbia continguda per intentar alliberar-nos de tots aquestos problemes i que tothom gaudisca d’un ensenyament digne.

Despres de quasi sis hores de debat, intens, amb pasió i sinceritat, decidim quedar per a manifestar-nos amb diverses pancartes, totes aquestes relacionades amb l’ensenyament. Però en l’asamblea hi havia gent que no era vinculada a l’ensenyament i proposava que totes les revindicacions haurien de fer-se juntes i aceptarem. Per tant no sols seran pancartes de l’educació, sino tambe del treball public, de la gent que ni pot gaudir del treball, i que a aquestes persones tampoc els val l’educació que tenim, ja que no hi ha diners per cursar. Tots estem relacionats. Tots tenim una cosa en comú, i es la mala gestió, organització, d’unes lleis del treball i de l’ensenyança que fa que la gent no es permitisca un drets que haurien de ser Essencials per a viure, com son la vivenda, l’ensenyament i el treball.


DIA 2 – DIFONDRE LA PROTESTA PER A MASIVA AFLUENCIA

Tots comencem a conectar-nos a les reds socials, Facebook, Twitter, Tuenti, i programes de misatgeria instantanea com MSN, Xats, Whatssap, entre molts altres..
En el momento estem conectats comencem a enviar masius missatges a tothom, tots aquestos que ho llegisquen compartiran aquest missatge, i així la cadena continuara i en tot els llocs podran rebre un missatge que potser tan simple com….

“Pròxim dia 22 de febrer a les 18 hores, eixiu al carrer, eixiu per un treball digne, per una ensenyança digna, per el dret de la vivenda, per el servei public, per el nostre futur i els dels nostres fills, si estas indignada acudeix, sino ho estas, acudeix tambe i col·labora amb tots aquells que ho estan, si estem tots, mes fort ens sentiran i mes facil serà conseguir els nostres proposits, el dia 22 tothom son iguals, tothom demanen el mateix, una major calitat de vida!”

Els controladors de les companyies comprobaren que aquell dia durant tota la vesprada la red es va colapsar de moviments, tots aquestos moviments eren per missatges, reenviats, compartits, comentats, tothom volia participar, haviem conseguit algo molt important fer-nos sentir, ara sols en faltava una cosa que eixe dia, es notara a tots els llocs que la gent no sols recoltzava la proposta sino que surtia al carrer i la demostrava.


Dia 3.- EL DIA DE LA MANIFESTACIÓ

Com mai ho podriem imaginar, en les noticies relataven que s’havien concentrat milers de persones en cada una de les ciutats de arreu del mon, milers de persones, milers de pancartes, milers de protestes, totes elles de persones indignades, però totes elles recoltzades entre elles perquè arribara una solución pacifica. Però aquí esta el problema, el pacifisme del estat no sempre es com s’espera, hi havia milers de persones indignades, però també hi havien milers de antidisturbis preparats per a protegir, segons ells diuen, els bens comuns del patrimoni i que no hi haja incidencies.

Tothom es preguntara encara com pot haber incidencies en una concentración on la gent va amb les mans buides, amb pancartes de protestes i amb una idea ben clara, solucionar els problemes. Però aixi i tot i al crit “Aquestes son, les nostres armes”, referint-se a les mans, els antidisturbis es posicionen en vertical tots en filera d’un per a cargar si fera falta.

Impactant seria vore com una persona, sense cap mala intencio va davant dels antidisturbis amb solamente una borsa plena de llibres i flors, una imatge impactant vore com va posicionant un llibre als peus dels antidisturbis amb una flor damunt d’ell, un darrere altre els va colocant, en la concentración no es cent cap ànima, solamente els pasos suaus i tranquils de la persona que ho esta fent, però açò no acaba asi, quan acaba de col·locar els llibres i les roses es senta davant d’ells i crida, “Si teniu cor i dos dits de front agafareu la rosa, llegireu el llibre i es llevareu tot el material que dugueu el deixareu als furgons i vindreu asi amb nosaltres a protestar.” A tots ens agradaria que açò pasara, realment que no fora una frase qualsevol, que fora un fet real i sobretot que si realment pasara els policies… feren cas totalment a eixa frase.

Si açò fora real, el món podria ser mes just, i la gent amb poder ja siga poder policial, executiu, judicial o politic, o per diners, es donaria compte de que el el poder no dona la felicitat, la felicitat s’aconsegueix vent com tota persona que t’envolta no te cap problema i si el te, es pot solucionar pacíficament.

domingo, 4 de diciembre de 2011

Soc un noi afortunat o no ?

Tothom s'ho pregunta alguna vegada en aquesta vida. Soc afortunat?

La veritat es que si ho eres, tots ho som, ningú es superior a ningú, ni tan sols els diners ni l'escala social que tingues et fan ser més afortunat que altre, el que pasa es que hi ha gent que no troba la seua fortuna o no arriba fins al grau que li agradaria i no perquè no vullga sinó per les adversitats de la vida li han fet imposible.

Això dona molta llàstima, vore com hi ha milers de persones al mon que intenten sobreviure buscar una "fortuna" que puga fer-los conseguir encara que sone incompresible... un troç de menjar que dur-se a la boca, un lloc on poder dormir, una familia a qui poder confesar els secrets de la vida i de l'experiència que ha viscut en la soletat, uns amics on poder riures dels mals moments i viure uns nous amb gent desconeguda.

Jo em sent afortunat per poder tindre tot això i no me sent afortunat sabent que hi ha milers de persones que no ho tenen.

Si et sents com jo, hauries de fer-te un favor a tu i un favor a ells. Sincerament no hi ha millor opció que donar algo de tu aquells que no tenen res.

Tots podem canviar aquest món, tots podem posar en nostre grà d'arena i fer entre tothom una gran muntanya, que derroque la pobreza.

Fes-te soci d'alguna ONG, fes-te voluntari d'alguna ONG, participa, ells ho fan. JO HO FAIG i me sent afortunat de donar una quantitat de la meua riquesa que no es molta a aquells que tenen menys que jo.

Participa una quantitat miserable pot fer que tinguen un troç de menjar, un lloc on poder viure i una familia en la qui poder compartir i viure moments inolvidables, com tu mateixa ho estas fent mentre estas llegint aquest blog!

Participa la sol·lidaritat es bona per a tots incluit tu mateixa!

Una recomanacio de Jordi Cervera i Roig i de molta mes gent que segur que em recoltza.

Una abraçada molt forta a tothom que ha llegit el blog i a tothom que col·labora en aquestes ONG.

Jordi Cervera i Roig

miércoles, 12 de octubre de 2011

Tornem a les setmanes decisives.....!!!!!!!

Si senyors, senyores tornem com fa ara 3 mesos a les dues setmanes decisives, i per què son decisives pensareu, si alguns de vosaltres durant estos mesos meu vist, heu disfrutat de mi, s'hem divertit....
Doncs ho son perquè ja comença la setmana de proves i valoracions de les mateixes.

Si, tots pensareu però si tu estas be tot ho has pasat, no has tingut cap problema en la operació tot va eixir fenomenal, t'hem vist en les festes del poble, de tots els pobles, i mai t'hem vist decaigut ni res. Clar esta, jo soc animalet que vol disfrutar com a tots vosaltres, amb les meues limitacions però ho faig igualment, però això no lleva que jo tinga aquest problema i, encara que la cirujia haja fet un gran treball, llevant-me tot el roin que tenia, s'ha de controlar, i mirar, i sempre pot haber la posibilitat de que hi haja algo.

Eixe es el gran dilema... quina reacció al que puga apareixer algo de nou, doncs si pensareu que la mateixa força i felicitat que en la primera, està clar però aixi i tot... seria una putada!

Esperem que pasen rapid aquestes dues setmanes i que el dia 26 d'octubre del 2011 sols hem diguen....

"TOT HA EIXIT BE, TORNAREM A VORENS D'ACI 3 MESOS"

Gràcies a tots per donar-me alegries en les festes i espere que amb el meu humor i simpatia puga tornar-vos-ho sempre!

Una abraçada molt forta a tothom!

Jordi.

martes, 9 de agosto de 2011

Estiu intens, però pense que ja es hora de tornar a la rutina!

Com molts sabeu, he pasat per uns mesos molt durs en la meua vida. He superat un Càncer, encara que ara per ara i fins a d'aci molts anys seguiré en revisions cada 3 a 6 mesos durant els pròxims 5 anys, evidentment, jo no tinc cap problema ni dubte de que aquestes revisions han de fer-se encara que siguen un tant agobiants per les proves, però açò reduira la possibilitat de que puga tornar-me a pasar alguna cosa, o en cas de que puga sortir alguna irregularitat puga ser captada i neutralitzada els més prompte possible.


Continuant parlant de metges i historials clinics, fara ara 1 mes que he tornat a fer-me la revision anual del peu, i res... continua igual que fa uns anys, però la doctora sempre em fa la mateixa pregunta no se si irònicament o amb total sinceritat sempre li conteste.. el mateix. "Que vols tu del teu peu? "Doncs... vuic que estiga be", com ja se podreu imaginar la resposta a eixa pregunta evidentment es imposible, però a pregunta irònica una resposta més irònica encara. Per al pròxim any m'ha demanat un estudi radiogràfic, potser siga perque m'estic apropant ja a la edat de que el meu cos es quede així i no cresca i la posibilitat de la operació de "3 ungles" potser siga mes efectiva que mai. "però aquesta operació no me va a tornar el peu a la normalitat". Per tant jo per ara decidisc que no vuic operar-me, encara puc fer exercisi, jugar de porter i disfrutar amb els amics en les festes.


Com diu el propi títol... ja es hora de tornar a la rutina, i si, tots pensareu que estic torrat, me fa falta 1 tornillo al cap però, després d'estar... des de febrer sense universitat, sense curro, sense fer res, i sols dedicar-me a la operació i lluita contra ella mateixa, (que molt pensareu que ja es prou feina...), ja hi ha ganes de tornar anar a la universitat, estudiar i seguir formant-me.

Però sempre hi ha que disfrutar dels ultims dies de vacances... i com encara queda 1 mes per començar.... disfrutare dels meus amics aquest cap de setmana del heavy metal espanyol i internacional en el LEYENDAS DEL ROCK, la setmana següent amb una amiga disfrutarem de la final de la SUPERCOPA D'ESPANYA BARÇA - MADRID, i ja per finalitzar, amb la familia disfrutarem d'una setmana a canaries, i tirarem la traca final a unes vacances... que mai voldria que es tornaren a repetir per la seua llargaria....!

Gràcies a tots per llegir i seguir recoltzant-me i animar-me en tots aquests dies! :- D !