Dia 1.- PREPARACIO D’UNA PROTESTA…..
Hui, després de tants mesos de repreció, d’indignació, de dies que no acabaven mai, s’hem reunit una colla de gent i hem començat a decidir que podriem fer per solucionar tots aquestos conflictes.
Una clase sols per a nosaltres, plena de gom a gom, no sols estudiants, sinó també professors, i pares, inclus gent que no te fills a la universitat i tampoc parents al profesorat. Tots han vingut amb una decisió firme. SOLUCIONAR EL PROBLEMA.
Quedem tots callats quan una persona parla, tots admirant les seues visions, les seues intervensions, una darrere altra la gent assistent a l’assamble parla i debateix, tot amb un ordre i un control pausat, amb calma, les veus que s’escolten plenes d’emocions, alguns d’ells amb llàgrimes als ulls d’explicar els horrors que estan pasant o dels que encara poden arribar. Tots amb la mateixa mirada de llastima i amb un poc de ràbia continguda per intentar alliberar-nos de tots aquestos problemes i que tothom gaudisca d’un ensenyament digne.
Despres de quasi sis hores de debat, intens, amb pasió i sinceritat, decidim quedar per a manifestar-nos amb diverses pancartes, totes aquestes relacionades amb l’ensenyament. Però en l’asamblea hi havia gent que no era vinculada a l’ensenyament i proposava que totes les revindicacions haurien de fer-se juntes i aceptarem. Per tant no sols seran pancartes de l’educació, sino tambe del treball public, de la gent que ni pot gaudir del treball, i que a aquestes persones tampoc els val l’educació que tenim, ja que no hi ha diners per cursar. Tots estem relacionats. Tots tenim una cosa en comú, i es la mala gestió, organització, d’unes lleis del treball i de l’ensenyança que fa que la gent no es permitisca un drets que haurien de ser Essencials per a viure, com son la vivenda, l’ensenyament i el treball.
DIA 2 – DIFONDRE LA PROTESTA PER A MASIVA AFLUENCIA
Tots comencem a conectar-nos a les reds socials, Facebook, Twitter, Tuenti, i programes de misatgeria instantanea com MSN, Xats, Whatssap, entre molts altres..
En el momento estem conectats comencem a enviar masius missatges a tothom, tots aquestos que ho llegisquen compartiran aquest missatge, i així la cadena continuara i en tot els llocs podran rebre un missatge que potser tan simple com….
“Pròxim dia 22 de febrer a les 18 hores, eixiu al carrer, eixiu per un treball digne, per una ensenyança digna, per el dret de la vivenda, per el servei public, per el nostre futur i els dels nostres fills, si estas indignada acudeix, sino ho estas, acudeix tambe i col·labora amb tots aquells que ho estan, si estem tots, mes fort ens sentiran i mes facil serà conseguir els nostres proposits, el dia 22 tothom son iguals, tothom demanen el mateix, una major calitat de vida!”
Els controladors de les companyies comprobaren que aquell dia durant tota la vesprada la red es va colapsar de moviments, tots aquestos moviments eren per missatges, reenviats, compartits, comentats, tothom volia participar, haviem conseguit algo molt important fer-nos sentir, ara sols en faltava una cosa que eixe dia, es notara a tots els llocs que la gent no sols recoltzava la proposta sino que surtia al carrer i la demostrava.
Dia 3.- EL DIA DE LA MANIFESTACIÓ
Com mai ho podriem imaginar, en les noticies relataven que s’havien concentrat milers de persones en cada una de les ciutats de arreu del mon, milers de persones, milers de pancartes, milers de protestes, totes elles de persones indignades, però totes elles recoltzades entre elles perquè arribara una solución pacifica. Però aquí esta el problema, el pacifisme del estat no sempre es com s’espera, hi havia milers de persones indignades, però també hi havien milers de antidisturbis preparats per a protegir, segons ells diuen, els bens comuns del patrimoni i que no hi haja incidencies.
Tothom es preguntara encara com pot haber incidencies en una concentración on la gent va amb les mans buides, amb pancartes de protestes i amb una idea ben clara, solucionar els problemes. Però aixi i tot i al crit “Aquestes son, les nostres armes”, referint-se a les mans, els antidisturbis es posicionen en vertical tots en filera d’un per a cargar si fera falta.
Impactant seria vore com una persona, sense cap mala intencio va davant dels antidisturbis amb solamente una borsa plena de llibres i flors, una imatge impactant vore com va posicionant un llibre als peus dels antidisturbis amb una flor damunt d’ell, un darrere altre els va colocant, en la concentración no es cent cap ànima, solamente els pasos suaus i tranquils de la persona que ho esta fent, però açò no acaba asi, quan acaba de col·locar els llibres i les roses es senta davant d’ells i crida, “Si teniu cor i dos dits de front agafareu la rosa, llegireu el llibre i es llevareu tot el material que dugueu el deixareu als furgons i vindreu asi amb nosaltres a protestar.” A tots ens agradaria que açò pasara, realment que no fora una frase qualsevol, que fora un fet real i sobretot que si realment pasara els policies… feren cas totalment a eixa frase.
Si açò fora real, el món podria ser mes just, i la gent amb poder ja siga poder policial, executiu, judicial o politic, o per diners, es donaria compte de que el el poder no dona la felicitat, la felicitat s’aconsegueix vent com tota persona que t’envolta no te cap problema i si el te, es pot solucionar pacíficament.
